_{[fragment (1) *]}

“La tragèdia absorbeix summament, tant entre els grecs com entre nosaltres, el mite tràgic i l’heroi tràgic, que, talment un poderós tità, es carrega al coll tot el món dionisíac i ens en descarrega a nosaltres, mentre que, d’altra banda, mitjançant aquest mateix mite tràgic, però ara amb la persona de l’heroi tràgic, la tragèdia sap alliberar-nos de l’avidesa que ens empeny cap a aquesta existència, i amb mà amonestadora, ens fa pensar en un altre ésser i en un plaer superior, per la qual l’heroi pugnaç, i tenint-ne l’averany, es prepara amb la seva derrota, no amb les seves victòries.”

_{[fragment (2) *]}

“Quan algú, com en aquest cas, ha aplicat l’orella, per dir-ho així, als batecs de la voluntat universal, quan ha sentit com el desig d’existir brolla amb fúria d’aquest cor que batega i s’atorrenta brogent o s’escola delicadíssimament vaporós per totes les artèries del món, Com podria no quedar esmicolat de cop? Encapsulat en la misèrrima cel·la de vidre de la individualitat humana, Suportaria sentir el ressò d’innombrables gemecs de plaer i de dolor que li arriba del “vast espai de la nit del món”, i, amb el reclam d’aquesta dansa pastoral de la metafísica, no aniria irresistiblement a cercar refugi en la seva pàtria originària?”

_{[fragment (3) *]}

“És així com, partint de l’experiència d’aquell que sap escoltar amb oïda verament educada en el que és bell, ens podem representar l’artista tràgic mateix: veiem com, talment una esponerosa divinitat de la individuació (n.p.: apol·línia), crea les seves figures –en un sentit tal que a penes podria considerar-se la seva obra com una ‘imitació de la natura’–, però també veiem com, aleshores, la seva colossal pulsió dionisíaca engoleix tot aquest món d’aparences per tal que, arran de la seva liquidació, es pugui pressentir que darrera d’aquest món hi ha una suprema, primordial joia artística al si de l’U primigeni.”

[* Font: "El Naixement de la Tragèdia", Friedrich Nietzsche (traducció, Manuel Carbonell); Adesiara Editorial, 2011.